Baudelaire - El Spleen de París

El Confiteor de l’Artista

   Com ho són de penetrants els finals de jornada de la tardor! Ah! penetrants fins al dolor! ja que hi ha certes sensacions delicioses de les quals la vaguetat no exclou la intensitat; i no hi ha punta més afilada que la de l’Infinit.

         

   Gran delícia la d’ofegar la mirada dins la immensitat del cel i del mar! Solitud, silenci, incomparable castedat de l’atzur! una petita vela tremolosa a l’horitzó, i que per la seva petitesa i el seu isolament imita la meva irremeiable existència, melodia monòtona de l’onatge, totes aquestes coses pensen per mi, o jo penso per elles (ja que dins la grandesa del somieig, el jo es perd ràpid!); elles pensen, dic jo, però musicalment i pintorescament, sense argúcies, sense sil·logismes, sense deduccions.   

    

   Tanmateix, aquests pensaments, que surten de mi o s’enlairen de les coses, esdevenen aviat massa intensos. L’energia dins de la voluptuositat crea un malestar i un sofriment positiu. Els meus nervis massa tensos no donen més que vibracions cridaneres i doloroses.    

    

   I ara la profunditat del cel em consterna; la seva limpiditat m’exaspera. La insensibilitat del mar, la immutabilitat de l’espectacle em revolten… Ah! cal sofrir eternament, o defugir eternament la bellesa?   

    

   Natura, encantadora sense pietat, rival sempre victoriosa, deixa’m estar! Para de temptar els meus desitjos i el meu orgull! L’estudi de la bellesa és un duel on l’artista crida d’espant abans d’ésser vençut.

....

La Cambra Doble

  Una cambra que s’assembla a un somieig, una cambra veritablement espiritual, on l’atmosfera estagnant està lleugerament tenyida de rosa i de blau.    

    

  L’ànima hi pren un bany de peresa, aromatitzat per la recança i el desig. — És quelcom de crepuscular, de blavós i de rosenc; un somni de voluptuositat durant una eclipsi.    

    

  Els mobles tenen formes allargades, prostrades, afeblides. Els mobles tenen l’aire de somiar; se’ls diria dotats de vida somnàmbula, com el vegetal i el mineral. Els teixits parlen un llenguatge mut, com les flors, com els cels, com els sols ponents.    

    

  Sobre les parets cap abominació artística. Relativament al somni pur, a la impressió no analitzada, l’art definit, l’art positiu és una blasfèmia. Aquí, tot té la suficient claredat i la deliciosa obscuritat de l’harmonia.    

    

  Un aroma infinitesimal de la tria més exquisida, en el que s’hi mescla una molt lleugera humitat, neda dins aquesta atmosfera, on l’esperit somnolent és bressolat per sensacions d’hivernacle calent.    

    

  La mussolina plou abundantment davant les finestres i davant el llit; s’esplaia en cascades nevoses. Damunt aquest llit està ajaguda l’Ídola, la sobirana dels somnis. Però per què és aquí? Qui l’ha duta? quin poder màgic l’ha instal·lada damunt d’aquest tron de somieig i voluptuositat? Què importa? heus-la aquí! jo la reconec.    

    

  Heus aquí bé aquests ulls dels quals la flama travessa el crepuscle; aquests subtils i terribles ullets, que reconec amb la seva espantosa malícia! Ells atreuen, ells subyuguen, ells devoren la mirada de l’imprudent que els contempla. Jo les he  estudiades sovint, aquestes estrelles negres que comanden la curiositat i l’admiració.    

    

  A quin Dimoni benèvol dec el estar així envoltat de misteri, de pau i de perfums? O benaventurança! el que anomenem generalment vida, fins i tot en la seva expansió més feliç, no té res de comú amb aquesta vida suprema de la que tinc ara coneixença i que assaboreixo minut a minut, segon a segon!    

    

  No! no hi ha més minuts! no hi ha més segons! El temps ha desaparegut; és l’Eternitat que regna, una eternitat de delícies!    

    

  Però un cop terrible, pesat, ha retronat a la porta, i, com en els somnis infernals, m’ha semblat que rebia un cop de puny en el estómac.    

    

  I desprès un Espectre ha entrat. És un uixer que ve a torturar-me en nom de la llei; una infame concubina que ve a cridar misèria i afegir les trivialitats de la seva vida als dolors de la meva; o bé el passant d’un director de diari que reclama la continuació d’un manuscrit.    

    

   La cambra paradisíaca, l’Ídola, la sobirana dels somnis, la Sylphide, com deia el gran René, tota aquesta màgia ha desaparegut pel cop brutal colpit per l’Espectre.    

    

  Horror! me’n recordo! me’n recordo! Sí! aquest tuguri, aquest sojorn de l’etern tedi, és ben bé el meu. Vet aquí els mobles toixos, polsosos, escornats; la xemeneia sense flama i sense brasa, sollada d’escopinades; les tristes finestres on la pluja ha traçat solcs a la pols; els manuscrits, esborrats o incomplerts; el calendari on el llapis ha marcat les dates sinistres!    

    

  I aquest perfum d’un altre món, del qual jo m’embriagava amb una sensibilitat perfeccionada, dissortadament! ha estat reemplaçat per una fètida pudor de tabac barrejada amb no sé quina nauseabunda floridura. Es respira aquí ara el ranci de la desolació.    

      

  Dins aquest món estret, però tan ple de desgana, on un únic objecte conegut em somriu: la fiola de làudanum; una vella i terrible amiga; com totes les amistats, desgraciadament! fecunda en carícies i en traïcions.    

    

  Oh! sí! El Temps a reaparegut; el Temps regna sobirà ara; i amb el vell horror ha retornat tot el seu seguici de Records, de Recances, d’Espasmes, de Pors, d’Angoixes, de Malsons, de Còleres i de Neurosis.    

    

  Us asseguro que els segons són ara fortament i solemnement accentuats, i cadascun, brollant del rellotge, diu: — “Jo sóc la Vida, la insuportable, la implacable Vida!”    

    

  Només hi ha un Segon en la vida humana que tingui la missió d’anunciar una bona nova, la bona nova que causa a cadascú una inexplicable por.    

    

  Sí! El Temps regna; ha reprès la seva brutal dictadura. I m’empeny com si jo fos un bou, amb el seu doble agulló. — “I arri doncs! ruc! Sua doncs, esclau! Viu doncs, condemnat!”